El sentit d’una festa

Dissabte es va fer la tradicional baixada del pi de Matadepera. Fa sis anys que la segueixo i en fa cinc que, amb el Marc Castellet, recorrem festes semblants d’arreu dels Països Catalans per documentar-nos, ell fent fotografies i jo observant i parlant amb la gent, per fer un llibre sobre el tema.

Des de bon començament el Marc i jo sabíem —perquè així ho havíem llegit, perquè així ens ho havien explicat i perquè així ho enteníem— que la gent assisteix a aquestes festes per una qüestió d’identitat, perquè això la fa sentir lligada a un territori, per sentir-se part del grup, del poble, per homenatjar els seus avantpassats. Ho sabíem, però no ho compreníem, no copsàvem en tota l’extensió del seu significat per què tanta gent repeteix cada any sense excepció, caigui qui caigui, un ritus aparentment anacrònic i innecessari com és tallar un arbre del bosc, dur-lo a la plaça a pes de braços, aixecar-lo també amb gran esforç i grimpar-lo o dansar al seu voltant i finalment cremar-lo o aterrar-lo.

Fa un parell de setmanes un home de 78 anys m’explicava que no havia deixat de fer mai la baixada de torxes de Bagà —la Fia-faia— i que la seguiria fent mentre li quedés un bri de força. Això havia fet que no l’hagués poguda veure mai des del poble, cosa que és ben bonica: es dibuixa una corrua de llum que baixa en ziga-zaga des de la muntanya. Quan m’ho deia pensava que no li costaria res quedar-se al poble almenys una vegada per veure-ho. Ara entenc per què no ho feia.

Dissabte baixàvem a Matadepera un dels pins més grossos de la nostra història: 26,60 metres i 1.990 kilos. No se celebrava cap aniversari que requerís un pi especialment llustrós ni hi havia —em penso— cap intenció de batre un rècord. Simplement es va triar un pi del fons d’un torrent i en treure’l va resultar més gran del que semblava. És clar que els boscaters que el van talar haurien pogut retallar-lo allà mateix, o deixar-lo per fer llenya i abatre’n un altre. Però devien pensar que el destí ho havia volgut així.

Un cop a la Pedrera de l’Angelet, en carregar-se’l el jovent a l’espatlla, es va trencar una forca de les que es fan servir per aguantar-lo en els descansos i es va decidir escapçar-lo. Li van retallar tres metres i mig, de manera que va quedar en 23,10. La forca es va dur a soldar a casa d’un escultor, però es va tornar a trencar, igual que l’altra, i els portadors van haver de tornar a aixecar el pi a la manera d’abans: deixant-lo i recollint-lo del terra cada vegada. L’esforç que això demana és molt superior al que cal quan el pi descansa damunt les forques a les pauses. A més, plovia i el terra estava relliscós. I feia vent i fred. Tot plegat va alentir molt la marxa. Més d’una vegada vèiem els portadors aixecar el pi i deixar-lo caure al cap de poc al mateix lloc, sense haver avançat ni un pam. I quan es deixava anar es feia bruscament, amb considerable perill per als portadors.

Va anar de poc que no passés una desgràcia. Veia gent que porta tota la vida baixant el pi amb cara de pomes agres. Hi havia nervis. El portaveu donava instruccions, però la cridòria general impedia que arribessin més enllà de vuit o deu metres. El pi, a més, tenia una corba marcada i si els del mig el diuen a l’espatlla, als de davant els quedava a l’alçada de la cintura. Feia de mal agafar.

Va ser una nit llarga. Un recorregut que se sol fer en dues hores es va acabar fent en cinc. I van ser cinc hores de patiment. Els que anàvem al costat del tronc compartíem l’angoixa que sentíem i no descartàvem la possibilitat de deixar estar l’arbre i anar-lo a buscar l’endemà, amb energies renovades i una temperatura més suportable. Però els que duien la càrrega ni s’ho plantejaven. Cridaven “¡Fins a la plaça!”. I fins a la plaça havia de ser. Al tram final, quan les forces estaven més minvades i cada metre guanyat es feia a costa d’un gran sacrifici, vaig preguntar a un dels portadors si potser no era millor deixar-ho estar, i em va respondre que acabarien la feina petés qui petés. I petar, en aquest cas, podia tenir un sentit literal. Un altre xicot a qui vaig fer el mateix suggeriment em va respondre que el pi es duria a la plaça al preu que fos.

Va ser una baixada dura, agònica. No era tant una celebració com un psicodrama. No cal repetir una experiència així, però a mi em va servit per sentir finalment, per interioritzar, després de sis anys, el que sabia però no comprenia: que aquest esforç col·lectiu és el que dóna personalitat i cohesió a Matadepera. Que sense la festa de Sant Sebastià —d’antiguitat imprecisa, amb formes que s’han anat alterant i àdhuc pervertint al llarg del temps— el poble seria diferent, més trist, més impersonal. Que la festa és un patrimoni del més alt valor: l’hem rebuda dels nostres antecessors —des de temps immemorials, és a dir, etimològicament, d’un origen del qual hem perdut la memòria, facultat humana d’allò més fugaç i fràgil— i volem servar els que ens queda fins que arribi el moment de traspassar-ho als que ens seguiran.