Música i lletra

Li demano al Marc que miri el meu blog i em digui què li sembla. —Està molt bé, però per ser un dietari hi ha molt posts musicals, ¿no? —Molts no, tots són musicals.

Ingrés

Explico a la caixera: —Vull fer un ingrés. El caixer automàtic no m’ha deixat. De fet, la meitat dels cops que ho intento no puc… —És que per aquí hi passa molta gent i s’acaben els sobres. —¿I no en podeu posar més? —La màquina té una capacitat limitada. I tu també, penso. Si a la màquina hi caben cent sobres i s’esgoten al cap de tres dies, canvieu-los cada tres en comptes de cada deu, tanoques. Però desisteixo perquè ja veig que estic tractant amb una buròcrata de pedra picada. Canviant d’estratègia li pregunto on hi ha un altre caixer que accepti ingressos i m’envia a la Massana. Anem de mal en pitjor…

Joan Sales, Cartes a Màrius Torres

La Nuri

“Això ve d’un escorcoll que ens van fer uns failangistes [de la FAI] dies passats, poc abans d’an ar-se’n la Nuri cap a la Villa y Corte. Els compañeros (ja que en efecte eren murcians) van arrufar el nas davany d’una reproducció d’una Verge amb el Nen, del Francia, que presideix el nostre estudi; tampoc no van merèixer la seva aprovació alguns volums de la nostra migrada biblioteca. A la Nuri se li acudí de dir-los que era molt més anarquista que no pas ells i que, com n’era tant, ‘sempre feia el que li dava la gana sense donar-ne comptes a ningú’. L’argument, per increïble que sembli, els va fer efecte, se’n van anar sense prendre’ns res […]

Sortida del sol © Llorenç Roviras

Mandra

Estic molt mandrós. Des de la canícula o potser des d’abans, des que ho vam deixar amb la Míriam, he deixat de fer coses que volia fer… per mandra. He fet campana d’una cursa i d’una excursió a les quals m’havia apuntat, i no m’he apuntat a coses que m’hauria agradat fer en previsió que a última hora segurament em faria enrere. O potser m’ha fet mandra fins i tot apuntar-m’hi. Havia de fer un curs d’apnea fa dues setmanes i vaig demanar de posposar-lo perquè no m’anava bé (i a més a més em feia mandra). Quan ha arribat el moment, l’he fet a contracor. Em feia mandra baixar d’Andorra el vespre abans. Em feia mandra llevar-me d’hora. […]

Gràcies

Gràcies a Pasqual Maragall per treballar per crear un Estatut que respongués a les demandes del moment dels catalans. Gràcies a José Montilla per intentar fer comprendre a l’Estat que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut estava produint “desafecció” entre els catalans. Gràcies al Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació, que el 2009 va organitzar la primera consulta per la independència a un municipi català, llavors criticada per tots els partits catalans (“això no toca, deixeu-nos fer a nosaltres”). Gràcies als milions de ciutadans que s’han manifestat any rere any sense trencar un sol vidre d’un aparador. Gràcies a Artur Mas, que va escoltar el clam i va fer-lo seu. Gràcies a la Plataforma pel Dret a Decidir, […]

Referèndum 1O

Hem votat

He votat en un referèndum il·legal que no s’ha celebrat i que si s’hagués celebrat no hauria tingut cap efecte. He dipositat una papereta inexistent en una urna inexistent (que hauria estat estèticament molt criticable, si hagués existit) davant d’uns responsables de mesa no notificats en un col·legi electoral tancat. Però he votat i n’estic molt orgullós. Votar és vèncer.

Prospecte

No he aconseguit mai tornar a plegar el prospecte d’un medicament de la forma original i que tornés a cabre a la capsa.

Res no és mesquí

L’endemà de fer l’amor per primer cop amb l’AC vam fer un vermut a un bar de la Barceloneta i, no sé per què, vam parlar del poema Res no és mesquí de Joan Salvat-Papasseit i ella me’l va recitar (crec que no se’l sabia sencer de memòria i que el vam buscar a Google), amb molt bona prosòdia, per cert. És curiós que el moment fundacional de la nostra relació fos aquest i que en canvi la resta del temps hi hagi hagut tanta mala maror i també tanta mesquinesa, al menys per part meva (per la seva, frustració i ràbia, a vegades). És un dels poemes favorits de l’AC i també un dels meus. A vegades crec […]

Salvador Dalí

Dalí

Jo no faria pagar les despeses d’exhumació de Dalí a Pilar Abel, que ja es veu que no hi toca, sinó a l’idiota que va decidir que s’havia de desenterrar el pintor.