Curs de música

Somio que faig un curs pràctic de música. A classe, mentre la professora parla, el Ginés i jo comentem en veu baixa un dubte que tenim sobre la matèria. La professora ens crida l’atenció i callem. Jo m’emprenyo perquè insinua que no prestem atenció, quan el que passa és que ens interessa el tema i volem entendre-ho bé. A mi m’agafa una d’aquelles empipades que m’agafen a vegades a la vida real (un o dos cops l’any), que em duren 24 hores. El Ginés no fa cas del tema, però jo sí. La ràbia s’ha apoderat de mi i no puc parlar ni pensar en res que no sigui la indignació que sento. Després fem pràctiques. Jo m’escolto les explicacions de la professora amb gest distant. El meu cos adopta una posició defensiva, que ella interpreta d’una altra manera. Crida l’atenció dels alumnes i tot assenyalant-me diu:

—Aquí teniu el típic llenguatge corporal d’una persona arrogant…

Sona el despertador. Em desperto de molt mal humor. Em sento tractat molt injustament. Bé, sé que era un somni, però sento que significa alguna cosa, que ho he somiat perquè recentment he viscut algun fet que m’ha fet sentir així. Però hi dono voltes i no se m’acut què pot ser. Potser no es res que m’hagi passat recentment, sinó que avui tocava que la meva ment subconscient explorés aquests estats d’ànim que a vegades m’envaeixen.