Matadepera, veus i mirades
L’Ajuntament de Matadepera ha publicat amb motiu del mil·lenari del poble un llibre que ofereix diferents visions del patromoni natural i arquitectònic de la vila. Tots els racons escollits han estat pintats per Robert Cabeza amb aquarel·les o llapis i estan acompanyats per textos de diferents autors. Matadepera, veus i mirades és un llibre de tapa dura editat per Lunwerg i que compta amb pròlegs de Vicenç Villatoro i de Jaume Cabré.
A continuació reprodueixo el text amb el qual hi he participat.
Mas Sallés
A Matadepera es coneixen prop de vuitanta masos entre els que es mantenen drets, els que es troben en ruïnes i els desapareguts. De molts se’n conserven documents (actes de compra-venda, de permuta…) que en permeten deduir una llarga antiguitat. En el cas del Mas Sallés, hi ha constància d’una concessió feta pel monestir de Sant Llorenç del Munt a Ramon Cellers el 1226. És a dir que l’abat concedeix a aquest pagès i a la seva família el dret a instal·lar-se en un mas que a partir d’aquell moment durà el seu nom (Cellers, Sellers, Cellés… la grafia varia i la que ha quedat, correcta o no, és Sallés) i a treballar els seus camps.
En aquella època els masovers pagaven censos i delmes, que venen a ser impostos com els d’ara, però en forma d’un percentatge de les collites, d’un cert nombre d’animals o de treball. En el cas de Matadepera, qui ho recaptava era l’abat, que dominava tot el rodal. En un moment determinat, però, la propietat canvia de mans i passa a diferents senyors feudals. Els Barata són un família de Nàpols que arriba a Matadepera el 1330. Desconec si el Mas Sallés passa a formar part del seu patrimoni de manera immediata; el que és segur és que quan el meu avi compra la casa el 1968, ho fa a Antoni Barata Gual, que és, de fet, el propietari de tots els terrenys que a partir de llavors esdevindran la urbanització de les Pedritxes.
Un any abans s’havia publicat El Noi de Mas Sallés, un llibre on Vicenç Serrano recull anècdotes i reflexions sobre com es vivia a la casa al primer terç del segle XX. Després de la Primera Guerra Mundial els metges recomanen passar les convalescències al camp i són molts els vallesans i barcelonins que passen estius a la casa, gaudint de la pau i bon clima que s’hi respira, o que hi van a la tardor a caçar o a buscar bolets. Fins i tot els Amics de les Arts de Terrassa hi van a pintar durant una temporada. L’autor conta que en un moment o altre s’hostatgen a la masia Antoni Marsà, fiscal general de l’Estat a la II República, Josep-Climent Gràcia, futbolista del Barça, i Elsy Longoni, ballarina i gimnasta d’origen suís. Serrano ens parla de balls d’envelat a l’era i d’excursions nocturnes a la Mola, i fa un sentit retrat dels masovers, l’Antonieta i, sobretot, el Noi, de qui elogia el coneixement de la natura i el caràcter extravertit i franc, i a qui mostra quasi sempre feliç, només pertorbat per les pedregades que li fan malbé la vinya.
Aquest món ja no existeix, però al menys queden els llibres, el parc natural i molts dels masos, que ens en el recorden.
Llorenç Roviras