No he aconseguit mai tornar a plegar el prospecte d’un medicament de la forma original i que tornés a cabre a la capsa.
Res no és mesquí
L’endemà de fer l’amor per primer cop amb l’AC vam fer un vermut a un bar de la Barceloneta i, no sé per què, vam parlar del poema Res no és mesquí de Joan Salvat-Papasseit i ella me’l va recitar (crec que no se’l sabia sencer de memòria i que el vam buscar a Google), amb molt bona prosòdia, per cert. És curiós que el moment fundacional de la nostra relació fos aquest i que en canvi la resta del temps hi hagi hagut tanta mala maror i també tanta mesquinesa, al menys per part meva (per la seva, frustració i ràbia, a vegades). És un dels poemes favorits de l’AC i també un dels meus. A vegades crec […]
Dalí
Jo no faria pagar les despeses d’exhumació de Dalí a Pilar Abel, que ja es veu que no hi toca, sinó a l’idiota que va decidir que s’havia de desenterrar el pintor.
Capritxosa
La Lluna em treu de polleguera. Després d’aconseguir passar de menjar només pinso a menjar llauna tres cops al dia (i queixar-se agrament perquè no li’n dono a mig matí i a mitja tarda), ara deixa el plat a mitges i, quan arriba l’hora d’un nou àpat, mira el menjar sec amb una ganyota de menyspreu i fàstic i exigeix una nova ració. És altiva, barruda, penques… Avui miolava desesperadament mentre li preparava el plat. Quan li he servit, ha llepat una miqueta el paté de fetge de porc que li he posat (¡un producte per al consum humà!) i se n’ha anat a jeure. El paté s’assecarà i llavors voldrà una altra cosa. ¡M’haurà fet tirar menjar […]
Escriure
Reviso el meu llibre per enèsima vegada. N’estava molt cofoi, però avui no m’agrada gens. El trobo poc fluït, encarcarat. El veig com un encadenament sense gràcia, sense poesia, de dades i esdeveniments, una amalgama d’informacions de diferent signe, algunes d’importants i d’altres de completament supèrflues. ¿I si no serveixo per a això? Fa temps que sospito que és així, però és que serveixo encara menys per a cap altra cosa…
Curs de música
Somio que faig un curs pràctic de música. A classe, mentre la professora parla, el Ginés i jo comentem en veu baixa un dubte que tenim sobre la matèria. La professora ens crida l’atenció i callem. Jo m’emprenyo perquè insinua que no prestem atenció, quan el que passa és que ens interessa el tema i volem entendre-ho bé. A mi m’agafa una d’aquelles empipades que m’agafen a vegades a la vida real (un o dos cops l’any), que em duren 24 hores. El Ginés no fa cas del tema, però jo sí. La ràbia s’ha apoderat de mi i no puc parlar ni pensar en res que no sigui la indignació que sento. Després fem pràctiques. Jo m’escolto […]
Estany de la Nou
Durant tot l’estiu he volgut tornar a l’estany de la Nou per banyar-m’hi, però no he trobat mai el moment. Hi vaig passar en una cursa de muntanya i en un besllum vaig pensar que era perfecte: petit, assolellat, emmarcat per pins negres per la banda contrària a aquella per la qual vaig passar. Avui hi he anat finalment, sol. Fa dies que fa un temps rúfol. Avui el cel està ennuvolat i tenia l’esperança que cap a migdia es destapés, però no ha estat així. El camí és bellíssim, però dur. Són mil dos-cents metres de desnivell des de casa. El primer tram, des del rec de l’Obac fins a la carretera de la Comella, passant per […]
Campanya publicitària
Fa un any i mig la Laia Clos amb va demanar ajuda per a una campanya de publicitat per a l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Em va explicar que la van agafar perquè va fer uns anuncis per promocionar els centres cívics que els van agradar molt. Són uns anuncis molt bons, són unes imatges que reuneixen elements dispars i tenen un halo poètic. La Laia em va dir que volia allunyar-se d’això perquè no volia que pensessin que sempre fa el mateix i que no té més recursos (al final va resultar, però, que volien que fes exactament el mateix). Li vaig presentar algunes idees que combinaven text i imatge, més aviat conceptuals, i una […]
Cugat
Al documental que han dedicat avui a TV3, Xavier Cugat explica que va escriure la primera cançó que va gravar Frank Sinatra, My shawl, i confessa que ho va fer adaptant la tradicional catalana La mare de déu.
Retrets
Arribo a casa i, com esperava, la Lluna em rep amb miols de retret. Són miols alts, sostinguts, agònics, estentoris. Semblen gairebé frases. Fa l’efecte que falta molt poc perquè es posi a parlar en català. Em desassossega.