Tarantel·les i tarantos
Fa cosa d’un any vaig explicar en aquest blog que les paraules Roma (la ciutat i l’imperi), romaní (la planta) i romaní (també conegut com a rom o gitano) tenen diferents orígens, malgrat la seva semblança. En canvi, he iniciat una nova recerca etimològica i la conclusió és que tant la ciutat de Taranto com la taràntula i la tarantel·la (i el cognom de Quentin Tarantino) tenen la mateixa arrel.
Tàrent (en italià Taranto) és una ciutat de la regió de la Pulla, situada al taló de la bota d’Itàlia. Va ser fundada el 706 aC per espartans, que s’hi van dirigir perquè l’oracle de Delfos va escollir el lloc per al seu exili (van ser expulsats del seu país per ser fills il·legítims). El nom de la ciutat podria provenir de Taras, heroi mitològic fill de Posidó i Satyrion segons una teoria, i de Gaia i Leònides segons una altra. També es diu que la població preexistent ja devia tenir aquest nom. La ciutat actual té uns 200.000 habitants i és una de les més contaminades i endeutades d’Itàlia. Entre el seu patrimoni arquitectònic, a més de ruïnes gregues, hi destaca el bellíssim Castell dels Aragonesos, erigit quan el Regne de Nàpols era part de la Corona d’Aragó (segles XIV–XVI, a la foto).
D’aquí passem a la taràntula. Aquesta família d’aranyes compta amb moltes espècies repartides per tot el món. Al sud d’Itàlia hi predomina la Lycosia tarentulla, de nom comú taràntula mediterrània. Aquesta bèstia té una picada no mortal, similar a la d’una vespa. Es diu que a Tàrent els que rebien una d’aquestes picades feien un ball frenètic que durava hores per suar i explulsar el verí.
De tota manera, és poc versemblant que l’associació entre la taràntula i la tarantel·la (en italià tarantella), el ball i música que teòricament se’n deriven, sigui autèntica. Altres hipòtesis diuen que la tarantel·la procedeix de danses portades pels esparants, de les festes romanes de les bacanàlia i fins i tot de la fusió del fandango espanyol i el ballo di sfessartia magribí. Jo em decanto per aquests darrers supòsits: per un origen religiós antic i una evolució marcada per multitud d’influències. El cas és que les primeres referències al ball daten del segle XIV.
On sí que perdo el fil de la paraula és en passar al taranto flamenc. Aquest taranto és un palo originari d’Almeria, hereu de la taranta, un cante miner, que s’acompanya d’un ball que recorda la zambra. La primera referència d’aquest estil musical és de 1865. Hi ha músics que en reben el nom, i Alfredo Mañas va escriure l’obra teatral Historia de los Tarantos, que Francisco Rovira Beleta va adaptar per al cinema el 1962 i que explica l’enfrontament entre dues famílies gitanes de Barcelona, els Tarantos i els Zorongos, amb un argument que s’inspira en Romeu i Julieta, de William Shakespeare. La pel·lícula, titulada Los Tarantos, estava protagonitzada per Carmen Amaya i Antonio Gades i va ser nominada als Òscar de Hollywood com a millor film de parla no anglesa. Un local barceloní de flamenc li deu el nom.
Jo de flamenc no hi entenc, ni de tarantel·la tampoc, i em falten dades per valorar si les estructures d’un i altre gènere musical tenen prou similitud com per suposar-ne un origen comú. Però potser sí que podem enllaçar-les passant pel fandango, el ballo di sfessartia i la zambra (ball magribí que recorda la dansa del ventre i el nom de la qual significa “festa” en àrab). Si més no, el meu amic Ginés Alarcón va fer ja fa uns anys una sessió titulada De tarantelas y tarantos que combinava a la perfecció les dues músiques. La gravació no es conserva, però sí que podeu gaudir de la selecció de tarantel·les que va fer posteriorment per a Spotifare i de la informació que en dóna, que complementa la que us ofereixo jo. Per cert que cita Tarantino. Aquest cop tot encaixa.