Etiqueta: spotify

I died a hundred times You go back to her And I go back to black Amethyst I (llista d’Spotify) 01 Franz Listz, Andreas Muehlen Weslter Venecia S.201 02 György Ligeti, Noelia Rodiles Musica ricercata II: mesto, rigido e cerimoniale 03 Bernard Herrmann, Fanômas Cape Fear 04 Dimmu Borgir Sympozium 05 Burzum Ea. Lord of the depths 06 Darkthrone Transilvanian hunger 07 Satyricon With ravenous hunger 08 Ofermod Khabs Am Pekht 09 Craddle of Filth Cruelty brought thee orchids 10 Dark Tranquillity Thereln

Va ser fa molts anys, però ho recordo com si fos ahir. Recordo aquelles vacances que vam passar a Àustria. O potser era la Selva Negra, no n’estic segur. Eren temps convulsos, però l’hotel era un reducte d’alegria. El xampany corria a doll. La gent no s’estava de res. Tothom vestia les seves millors gales i et saludava càlidament. La nit de cap d’any duies un llarg vestit blanc. O negre. El cas és que et feia semblar un cigne. Estaves radiant. Tothom elogiava la teva bellesa. En tocar les campanades em vas dir “T’estimo” i ens vam fer un petó interminable. Vam ballar tota la nit. L’endemà em van cridar a files. La guerra ens va separar. […]

El bigger than life no el van inventar a Hollywood. El van inventar a Espanya. Al país veí sempre han sigut molt d’extrems: passionals, arravatats, excessius, un carrussel d’emocions. Ara perden i se senten uns desgraciats sense remei, ara guanyen i són els millors del món i de la història, imparables. Això no sempre és bo, però en la ficció —en l’art— funciona bé. La hipèrbole és gràfica, inqüestionable. I els intèrprets aquí recollits canten aquestes històries forasenyades de tot cor, de veres, sentint-les a l’epidermis, què dic a l’epidermis, a les venes, no, més enllà, al moll de l’os. Vegem les metàfores que utilitzen: seré la gata bajo la lluvia, un gato herido, como una loba, en […]

En l’imaginari actual, que devem a Hans Christian Andersen i Walt Disney, les sirenes són dones que de cintura cap avall tenen forma de peix en lloc de cames. Són joves i atractives, amb llargues cabelleres i amb petxines sobre els pits. En la mitologia, però, les sirenes són tota una altra cosa: la seva capacitat d’atracció no és deguda a la bellesa del seu cos sinó a la del seu cant, un cant celestial que sovint s’oposa a un físic monstruós. Sovint tenen ales i urpes, i causen el mal a tot aquell que cau en la seva trampa. He intentat imaginar molts cops com devia ser el seu cant. Imagino que estrictament vocal —o potser acompanyat […]

Torno amb les meves sel·leccions musicals, abandonades durant llarg temps. Per a la represa reuneixo composicions de diferents estils, però que tenen un marcat caràcter psicòtic i biliós, dues paraules que, juntes, situen unes coordinades bastant definides. Psique i bilis (llista d’Spotify) 01 Dave Allen & The Arrows Experiment in terror (1996) 02 The Hives The stomp (1997) 03 Obits Put it in writing (2008) 04 The Pixies Crackity Jones (1989) 05 The Cramps She said (1989) 06 Clinic Circle I (2007) 07 The Quakes Psychobilly Jekyll and Mr. Hyde (1988) 08 Art Brut My little brother (2005) 09 The Soft Moon Repetition (2011) 10 Alex Chilton Bangkok (1980) 11 Nancy Sinatra Theses boots are made for walkin’ (1965) 12 The Meteors Psychobilly stomp (the real Mc.coy) (1997) 13 Trentemøller Silver […]

Fa temps que publico llistes d’Spotify. ¿De què va això? Penso un tema, en aquest cas música misteriosa i udoladissa que sembla venir de galàxies llunyanes (o com a mínim de Saturn), li busco un títol (no ho sé, però em sembla que l’URSS tenia una estació astronòmica a Vladivostok; potser és que el nom s’assembla a Vostok, el primer programa espacial tripulat soviètic), li poso una foto (aquí una postal antiga, potser nadalenca potser senzillament per fardar de progrés tècnic), escric un text mínimament relacionat amb el tema (com ara aquest) i —això és el més difícil— escolto, trio i ordeno una pila de cançons que em permeten fer el viatge imaginat. Espero que gaudiu escoltant-les i que us transportin […]

Tots els grans artistes contemporanis (Elvis Presley, Phil Spector, The Beach Boys…) han fet cançons de Nadal i, sovint, àlbums sencers i tot. Potser les seves discogràfiques els van animar a fer-ho, perquè creien, segurament amb raó, que els portarien beneficis sucosos. Però els músics independents, lluny de posar fi a aquesta pràctica per considerar-la desfasada i carrinclona, han seguit practicant el gènere amb entusiasme. Perquè la nadala no és una temàtica, és un gènere. És una música fràgil, trèmula, vital, esperançada… a vegades enutjosa i a vegades màgica. Aquí teniu una petita selecció de temes d’aquest estil (dels màgics) pensada per donar-vos caliu mentre a fora cau la neu. ¡Que tingueu una plàcida nit! Plàcida nit (llista […]

The Quiller Memorandum (Conspiració a Berlin), L’home de Mackintosh, Odessa, Funeral a Berlin, Cortina esquinçada, The Manchurian Candidate (El missatger de la por), Estació polar Zebra, El Danubi roig, El nostre home a l’Havana… Els títols de les pel·lícules d’espies de la guerra freda eren molt evocadors. Quasi sempre incloïen un nom de persona o de lloc acompanyat d’algun element polític o diplomàtic com dossier, informe, incident… I sovint les seves bandes sonores eren extraordinàriament suggestives: mesclaven detalls folklòrics del lloc on passava l’acció amb elements de suspens, drama i romanticisme. John Barry i Lalo Schifrin n’eren els practicants més destacats. Grantby, un grup de trip-hop dels anys noranta que malauradament no es troba a Spotify i que per això […]

Diuen que Frank Sinatra va triomfar (a banda de per innegables mèrits propis) gràcies a la teconolgia. Fins a la seva època els cantants havien de projectar la veu fins al darrer racó de l’auditori, mentre que quan ell va començar a treballar ja s’ocupaven d’això els micròfons, amplificadors i altaveus, i el cantant es podia fer sentir en qualsevol espai, per gran que fos, amb un xiuxiueig. El mot crooner ve d’aquí, de cantussejar. Aquesta llista no va de crooners clàssics, però. No hi trobareu ni Sinatra ni Dean Martin ni Tony Bennett, sinó músics més recents que copien d’aquests mestres, sovint amb un deix d’ironia o de manera absolutament paròdica, la seva elegància i la seva indolència. Players (llista d’Spotify) 01 Beastie Boys Netty’s […]

De música amb piano n’hi ha molta i de molta mena, però aquí he volgut reunir peces que podrien sonar en un bar; res, per tant, d’arranjaments orquestrals ni de pianos de cua (si n’hi ha algun és que se m’ha escapat). La de No dispareu al pianista és música protagonitzada per pianos verticals, sovint desafinats, rovellats, plens de fum i de pols, atrotinats com la gent que pul·lula per aquests antres. Els bars són espais d’extrems. Tota la gamma d’emocions s’hi viu amb la màxima intensitat: joia, malenconia, desig, vanitat, tristesa… Són escenaris on s’hi representa la tragicomèdia de la vida. Tot això ho trobo també en aquestes cançons. ¡Aquesta ronda la pago jo! No dispareu al […]